dimecres, 21 de novembre de 2012

TANKAS A LA TARDOR




 
 

Flors ja marcides

Les flors marcides

s’assequen, apagades.

La gerda  plana

esdevé un cementiri

de fullaraca seca.

 

Les fulles ballen

Les fulles ballen

vora la carretera

encatifada

de colors que dibuixen

veres arquitectures.

 

Diversos ocres

Diversos ocres

vesteixen la contrada

gairebé nua.

Els moixons picotegen

les petites engrunes.

 

Mentre camino

Mentre camino

vorejant el paratge,

totes les ombres

m’ensenyen la grandesa

de tot el que m’envolta.

 

Les hores vives

Les hores vives

descobreixen presències

entre les fulles

que es despengen dels arbres

i s’ajacen al terra.

divendres, 19 d’octubre de 2012

LA NIT DE SANT JOAN






Tot just quan l’estiu obre la porta,
treu el nas la nit més curta de l’any.
Als carrers, les falles ben enceses,
on hi cremen cartrons, fustotes velles
i aquelles andròmines que s’han arreplegat
per encendre el foc de Sant Joan.
La canalla truca de porta en porta:
“si us plau!, doneu-nos coses per cremar.
Aquesta nit volem saltar fogueres
i encendre molts petards: és Sant Joan.”.
L’olor de fum s’escampa, ben de pressa,
mentre el bum-bum dels espetecs
ressona pels indrets.
Jo vull un tros de coca de cabell d’àngel,
amb pinyons i fruita confitada, si pot ser.
Aquesta flama encesa, aclama crits de festa.
Saltem, plegats, els focs de Sant Joan!


diumenge, 6 de maig de 2012

L’ABRAÇADA DE MARE




L’abraçada de mare

és una tendra harmonia

capaç de commoure el cor de fill,

on s’acumula  l’estima, embolcallada de frecs.

Sovint, esdevé una raó capaç d’apaivagar

qualsevol desassossec; com si  estimulés

nous esclats de flors primaverals en un conreu

de plàcids sentiments immusteïbles.

L’abraçada de mare

empara temors i tristeses;

escriu, a la sang, paraules d’amor

amb una fràgil cal·ligrafia prodigiosa,

la qual travessa els vitralls acolorits

del pensament més profund

i mostra una realitat reconfortant,

sense pretensions, ni falsedats,

ja que, la dolcesa fecunda que transmet,

construeix un valuós refugi gestual

de sensacions meravelloses.


Dia de la Mare, 6 de maig de 2012

dijous, 12 d’abril de 2012

LA PELL DEL TEMPS





ELS DIES

Els dies mosseguen com a llops
famolencs, que deambulen, esmaperduts,


i es mengen les restes putrefactes

d’una  societat descomposta.


La vida, però, sovint, s’alimenta de somnis.







INSOMNI

Llevar-se d’hora, amb el cap espès,
com si la nit hagués maltractat la pensa.


Les  insomnes hores han esdevingut eternes,

entre llençols rebregats de nerviosisme.


Llevar-se d’hora, rebobinar l’escena de nou.






UNA PART DE MI
Un tros perdut del meu passat
em vol mostrar un lloc ocult
en un indret desconegut,
on res de mi preveu on és.
Tan sol puc dir que sóc aquí
pendent d’allò que desconec.
Si un tros de jo depèn de mi,
només entenc que tot pot dur
bocins d’instants inexplorats.

diumenge, 25 de març de 2012

TANNKAS A LA PRIMAVERA




Plàcida aroma

Plàcida aroma
impregna el bell paisatge
saciat de vida,

es desperta la flora
i reneix la natura.

Broten els arbres

Broten els arbres
i guarneixen el terme
amb flors novelles,
anhelades de vida,
dins la plana fecunda.

Colors dispersos

Colors dispersos
tenyeixen les senderes
esponeroses,
mentre el sòl acarona
els peus de la planúria.

Frondós paratge

Frondós paratge
vestit de primavera
engalanada,
on totes les essències
dispersen alegria.

Rajolins d’aigua

Rajolins d’aigua
amoixen les sequioles,
junt amb les pedres
que reposen, immòbils,
trepitjant la mullena

Dia de pluja

Dia de pluja
en una primavera
assedegada.
El rostre del paisatge
ha canviat d’aspecte.

Les flors atrauen

les flors atrauen
el gust de les mirades.
Quan les observo
m’encisa sa bellesa
i em sento afortunada.

Les papallones

les papallones
voleien i exhibeixen
ses coloraines,
anant d’un lloc a l’altre,
talment com marionetes

Els ocells canten

Els ocells canten
i escampen melodies
amorosenques
per tota la planícia,
reverent a llurs càntics.

Una alenada

Una alenada
cobreix la terra humida,
assaonada.
Les abelles festegen
amb els pol•lens selectes.

Quanta bonança

Quanta bonança
es respira al capvespre.
El jorn reposa
en un jaç callantívol,
quan la quietud aflora.

Fulles perfectes

Fulles perfectes
en una simetria
encortinada,
com garlandes festives
abraçades a l’arbre.

Passen les hores

passen les hores.
La natura s’acobla
amb sos matisos
i les clarors revelen
els enigmes dels canvis.

 Roses obertes

Roses obertes,
de pètals imperfectes
que disseminen
olors encisadores
en un jardí impecable.

Camino

Camino, sola,
en un paradís gràcil
de verds dispersos.
Una metamorfosi
de tons reblerts de vida.

Dibuix de núvols

Dibuix de núvols
formant clares escenes.
M’empasso l’aire
d’aquesta benaurança,
capaç d’embolcallar-me

Tarda plujosa.

Tarda plujosa.
Darrere la finestra
miro les gotes
que acaronen els vidres
i xopen el defora.

Màgic crepuscle

Màgic crepuscle.
A l’horitzó s’amaga
el rei dels astres
i totes les imatges
esdevenen confuses.

A l'horabaixa

A l'horabaixa
la forma dels objectes
es difumina
i la llum camuflada,
s’amaga dins la fosca.

El cel pregona...

El cel pregona
la plenitud del dia,
fent tendra ofrena
al bé de Déu que observa
amb sa magna mirada.

Plàcids passejos

plàcids passejos
gaudeixen les grandeses
d’aquesta terra
que m’enalteix els passos,
només en trepitjar-la.

Totes les ombres

Totes les ombres
acullen el silenci
de la drecera.
La veu del camp aclama
el murmuri de fresses.

M’encisa l’aire...

M’encisa l’aire
que mou ma cabellera
i despentina
la textura dels rínxols
embullats, imperfectes.


Tota l’essència

Tota l’essència
d’aquesta primavera
alliberada
identifica
la vida de la plana.

dissabte, 24 de març de 2012

TREURE A LA LLUM


LAMENTS

Quan hagin passat molts anys;
tants, que tan tu com jo n’haurem
perdut el compte,
el temps només servirà
per lamentar-nos
de les hores mortes.

La incertesa del passat, però,
ens fuetejarà de cap a peus,
com aquell que ens colpeja
per haver-nos desfet d'uns instants
que mai vam conèixer del tot.







UN LLISTAT DE MOTIUS

De vegades m’aturo només a pensar,
i percebo l’interior dels oblits,
com aquell que la ignorància
de l’absència fos la part fonamental
de la causa oblidada.
Un dia, però, vaig decidir
fer un llistat de motius,
a fi de no perdre els detalls
de les vivències despreses.
Cada raó, esdevenia prou
sòlida per retenir la informació
de tots els records existents.
Ara, quan penso, almenys,
veig el color del que he viscut.

divendres, 2 de març de 2012

PENSES DESPLEGADES



DESCONCERT


De vegades, cal perdre l’esma
en un camí d’obstacles
per atrapar resignacions,
encuirassades de causes
malmenjades
El temps  sovint conrea la llavor
d’algun conflicte que sol
descomprimir el marcat traç
ostentós d’adversitats inflexibles.






PROCURO VIURE

Sé com visc, per això,
visc com puc el moment.
Procuro esquivar sorpreses
que em deixin fora de combat
en els trams més inesperats.
Sé el que em faig, però, també,
de vegades, topo amb entrebancs
imprevistos i momentanis.
Però tot i això, estic viva
i procuro esquivar el mal fat.










.

dilluns, 20 de febrer de 2012

CARNAVAL


EL CARNAVAL DE LA VIDA


Els dies, disfressats de circumstàncies,
ballen vestits de propòsits i fracassos,
dins d’una capsa de música,
on hi tenen cabuda aquells records
que, un moment o altre, han estat
aliment d’íntims rituals quotidians.
Passen els anys, emmascarats d’històries
impensables, els quals oculten
la faç de noves realitats perceptibles.
Quan s’acaba el ball carnavalesc, però,
el silenci es disfressa de paradisos imaginaris,
que mai descobriran el rostre de la vida.






ENTRE TU I JO


Entre tu i jo  hi ha distàncies properes,
gairebé desconegudes,
que bateguen compassades,
com si fossin una simfonia
de Mozart o de qualsevol altre geni
de la música.


Entre jo i tu existeix una complicitat
impertorbable: només la mort
seria capaç de malmetre
la nosta  màgica sincronia.
Que es quedin entre nosaltres
les fèrtils clarors relaxades
del firmament, a trenc d’alba,
quan desnuen totes les flors peresoses
i exhibeixen  extensos poemes visuals.

dimecres, 15 de febrer de 2012

AL COSTAT D'UN NOU DIA





CASTELL DE VIDRE

La transparència cobria les parets
d’ofrenes matutines,
de somnis desperts i visibles...
Les carícies del sol, també de vidre,
jugaven amb rialles, al bell mig
de les ombres diàfanes.





TROSSOS D’AURORA

Ajaçada damunt l’horitzó,
viatja per vitralls perceptibles,
travessa visions primerenques,
descobreix siluetes ignorades
en un silenci d’èxtasi  il·luminat
i, sense dir res, atrapa la bellesa
de tota la contrada.





LA POESIA

Molts cops s’ha aturat, inquieta,
com si busqués un somni absent.
De cop i volta es gira, estranyada,
i dels  seus llavis intermitents
brolla un ritual instintiu,
semblant a un cant d’alegria.
Sovint em persegueix
i, quan m’atrapa, m’esclavitza,
com si fos un daltabaix anunciat,
de vegades imprevisible,
ja que només ella, sense parlar,
indueix la meva pensa.








GRÀCIES!

Si sabessis el feliç que m’he sentit
llegint en silenci la teva vida jovenívola,
un xic desorientada pels entrebancs
que trepitja cada dia.
M’ha agrada’t tant aconsellar
aquesta judiciosa sensibilitat.
en la quietud del Messenger.
M’enalteix que em demanis
consells poètics –com aquell
que sóc un pou de saviesa–
i que els apliquis amb el convenciment
d’haver-los preguntat a la persona idònia.
Tu, sí, que ets un munt de ciència
inexplorada!
Lluita pels ideals, amb el convenciment
que la vida et donarà el fruit
d’aquell arbre que has plantat, adobat i regat
amb l’amor i l’esforç de tot el que estimes.
Gràcies per la gosadia
que m’has dedicat. No sabia
que em consideraves una amiga.
Però el més meravellós de tot
ha estat descobrir que m’estimaves.

dimarts, 14 de febrer de 2012

PARAULES DESPERTES




PARAULES DESPERTES


Et cercaré en el silenci
emperesit d’un vell capvespre
que reconeix l’inconcret
tarannà de les recances
i s’emmotlla a la concordança.
Premedito impertinències
premeditades i, de sobte,
em permets abastar l’últim
pensament desdibuixat.
Et guardo en les paraules
despertes d’aquest instant
que em revela la valentia
de les circumstàncies,
incapaces d’aguantar nits intenses.





ABRAÇA'M!


Reposa una munió de llibertats furtives
damunt dels núvols fugissers.
Veig el silenci de les coses
que voltegen els desconhorts sense coratge.
Remiro l’entrellat incert
dels pensaments persuasius
i visc l’encant amagat vers les circumstàncies
dissimulades, divergents...
Abraço l’abraçada breu
que vas dedir-me,quan era intuïtiva;
jugava amb el teu braç. ABRAÇA’M!





COM SÓN LES LLUNES?


Com són les llunes que ens separen?
Distants? Properes? Absents?
Trenaré els fils del destí
amb un cordill lligat a les paraules
adormides damunt d’una seda teixida
de versos esparsos, arítmics...
Tot s’allibera quan els mots voleien
per la ment i ensems delaten el cor.

Com són les llunes que ens observen?
Clares? Lluents? Amigues?
Et deixaré la mà del bell somni
perquè et despertis i t’adonis
d’aquelles: les llunes que ens uneixen.




DEIXO EL MEU SILENCI...


Deixo el meu silenci lluny del pensament
de color rosa malva,
on s’hi barreja un batec esgarriat
del teu cor inquiet.

Tot és impuls quan l’instint acull
la nua pensa intuïtiva
i conquereix l’incert rostre imaginari,
al fons dels breus sospirs.

Deixo el teu bes a dins d’un sobre blanc
per què, en obrir-lo, sols
m’estimis amb la mateixa passió
del petó enamorat
que necessito AVUI.





ET PERDO I ET TROBO...


Recorro la senzillesa d’una circumstància
que m’atura l’intent d’un gest dissimulat.
Em miren els silencis que segueixo
i tot m’observa al voltant.
Recordo les traces de l’abisme perdut,
em fa plorar l’olor del passat absent
i el somriure dibuixat en els teus llavis.
M’agradaria tant fornir-te de mots,
de present, de pols, d’amor; DE TOT...
Quan ressegueixes les intenses estones
allunyades del recorregut oblidadís,
et perdo i et trobo dins del propi sentiment.




BOMBOLLES DE TEXTOS
Faria bombolles de textos
i els deixaria volar per l’aire
amb la certesa que respiréssin
l’essència de les paraules.
Deixaries engrunes de coses
inconcretes damunt dels escrits
i, en despertar les tendreses
les sensacions momentànies
durien, només, mots nostres.



AQUEST INSTANT
Aquest instant admet la gosadia
d’un pensament esmunyedís.
M’hi veig reflectida a dins del llac
emmirallat de dubtes descoberts...
Pressento la fressa que ha restat
indefensa a prop del desconhort.
Mai oblidaré l’enllaç nafrat
que s’ha mogut a les palpentes
a dins dels sentiments desolats,
enyoradissos de llur record.















dilluns, 13 de febrer de 2012

TOT ÉS RELATIU






TOT ÉS RELATIU 


Tot és relatiu i res volta perquè sí.
Imprimeixo circumstàncies
i, esgotada de vivències,
m’entretinc amb les reflexions
que em dóna la imaginació.
Sola, sec damunt d’obstacles
i, de sobte, m’adono
que el pes de la realitat
s’entossudeix amb l’entrebanc
distorsionat d’allò visible.





SENSE RUMB

Sense rumb: la pensa, l’instant
defugit quan s’acapara de la vida.
Desfullo ales de papallones
pintades de vistoses coloraines.
Mon cor, encongit de silenci,
s’embolcalla d’absències descrites.
Sense rumb ni fites establertes,
m’entrebanco amb el silenci
d’aquelles papallones descolorides.





PRETEXTOS (indrís) 


Desfullo motius indeterminats.
El traç de la sort ha entretingut l’ona,
abans que la mar ofegués pretextos


a les actituds poc agosarades.
Se’m remou la sang i creixen bombolles
de sensacions dins la pensa, incerta,


abans de traçar un rumb existent,


teixit amb bocins de secrets ocults.





HIPNOTITZADA  (drís)



Hipnotitzada per bajanades insignificants,
m’empasso els dies malmesos, insípids.

Malaltejo amb el silenci que m’absorbeix.

Segueixo el desassossec d’aquest silenci
en un avui rutinari i, per desgràcia, real.

OBSERVO LA VIDA






OBSERVO LA VIDA

Observo la vida
i la fressa que em persegueix
em penetra al cor
sargit d’entrebancs
i batzacades.
Viatjo fins a l’úter matern,
on encara les alteracions externes
no em molestaven.
La mare
no existeix i els entrebancs, sí.
Ambdós formen part
de la meva vida.



INSISTEIXO!


No visc del que penso.
No sé viure amb l’obligació
de no pensar
en tot el que m’inspira.
Necessito l’abraçada
del silenci embolcallat de mots.
No entenc les situacions
mancades de sentiments.
Insisteixo! No visc del que penso,
sinó dels vincles que m’entendreixen.




A L'HORABAIXA

A l’horabaixa no em tinguis en compte
el mal humor que arrossego pels carrers
incompresos.
Tot es torna opac i jo només sóc
part d’aquesta incomprensió esmicolada
en cada pas dibuixat.

A l’horabaixa tot torna al seu lloc
i m’adono de les futileses absurdes.
Torno a ser jo: la veu, el somriure, els poemes...
Totes les hores necessiten sentir-se dignes
per acaronar l’instant.


ENALTIMENT

Enalteixo tot el que palpo a cada instant
i, encara que només sigui un petita engruna
d’aquest l’enaltiment, sóc feliç de formar part
de l’instant i de l’engruna.


AVUI

Avui ha estat un jorn
eixut de mots i penses
i només una brisa suau
que camufla la xafogor
m’estimula l’instint.

Avui m’he sentit buida,
com un batec sense cor,
com un sospir sense alè...
Però he atès la crida
de paraules imprevistes,
repletes de fruits immadurs.

Avui he preferit
enorgullir-me de mi
i d’aquells mots existents.
En aquest precís moment,
abraço les hores amb els braços
oberts de bat a bat.
Tan sols abasto les sensacions
que em reviscolen.

divendres, 10 de febrer de 2012

VIURE EN SILENCI

CORATGE

Un escenari fictici m’acompanya
i fa ballar els putxinel•lis,
que són fets de circumstàncies.
Avui, però, els miralls de gel
han reflectit una dansa inestable,
la qual ha exaltat la discreta harmonia
de l’escena inventada.
Ara, que tota jo sóc dubte,
obriré una finestra a la vida,
per tal de redimir el traç
de l’existència,
que encara fa olor de poesia.




POEMA INACABAT



El cor em diu
que aviat ens retrobarem.
En algun lloc inesperat
sabrem conservar la distància
que ens separa,
i tu em descriuràs
la memòria dels anys
com si es tractés
d’un poema inacabat.
En arribar aquest precís moment,
els calius de la vida
parlaran, amb timidesa,
dels instants desconeguts.
Aleshores, potser revisarem
la serenor dels versos
que un dia van unir-nos.





EL MÓN QUE M'ENVOLTA

Necessito glopades de penses
per apaivagar la set de melangia,
per retrobar el perquè de les coses
i despertar les pedres del riu
d’una hipnosi perpètua.
Necessito escoltar l’esmolet
en un matí de vent
arrecerat a la paret de casa nostra.
Necessito empènyer el gronxador
quan és buit de tactes
i desprèn, però, una olor d’infantesa
inesborrable.
Necessito, molt endins (...),
fins i tot a ran d’ànima,
descobrir el món que m’envolta.





LA VEU DEL RECORD

 

Estrany silenci el que ens empara.
Quan memoro el teu rostre
sóc el reflex de tu
i m’has permès guardar
cada record, intacte.
Avui la veu d’aquest silenci
apropa les converses
que ens parlen, fugisseres,
més enllà de la vida.
Perquè tu sobrevius
en les lletres nounades
de les meves paraules.

NO ET CAPFIQUIS!
Buida l’angoixa que et desespera,
arreplega les ganes de buidar-la
quan descobreixis nous horitzons
i depenguis de la gosadia
d’un incert preàmbul.
No et capfiquis!
Desprèn-te del desassossec
que t’incomoda.
Alaba el teu ídol intern;
el que duu el color d’una causa
capaç de dur-te cap a un nou poema


AMB LA MIRADA FIXA
Quan tot s’entesta
en fer-me presonera de mi,
empaito els principis
que m’havien fet forta
i tendra com una poncella.
No sé jutjar-me però, en canvi,
la llum d’un nou dia albira
en mon cor aquelles ànsies
que agafo amb timidesa
però, amb la mirada fixa
en el present, en les ganes de viure.




ARA MATEIX SÓC PARAULA
Escric un poema, sense ganes,
però  assaboreixo la vida
de les percepcions estancades
i, de sobte, descobreixo el meu món.

Ara mateix, sóc paraula;
damà, potser incertesa...
Mentrestant, em conformo amb el poema.