dilluns, 20 de febrer de 2012

CARNAVAL


EL CARNAVAL DE LA VIDA


Els dies, disfressats de circumstàncies,
ballen vestits de propòsits i fracassos,
dins d’una capsa de música,
on hi tenen cabuda aquells records
que, un moment o altre, han estat
aliment d’íntims rituals quotidians.
Passen els anys, emmascarats d’històries
impensables, els quals oculten
la faç de noves realitats perceptibles.
Quan s’acaba el ball carnavalesc, però,
el silenci es disfressa de paradisos imaginaris,
que mai descobriran el rostre de la vida.






ENTRE TU I JO


Entre tu i jo  hi ha distàncies properes,
gairebé desconegudes,
que bateguen compassades,
com si fossin una simfonia
de Mozart o de qualsevol altre geni
de la música.


Entre jo i tu existeix una complicitat
impertorbable: només la mort
seria capaç de malmetre
la nosta  màgica sincronia.
Que es quedin entre nosaltres
les fèrtils clarors relaxades
del firmament, a trenc d’alba,
quan desnuen totes les flors peresoses
i exhibeixen  extensos poemes visuals.

dimecres, 15 de febrer de 2012

AL COSTAT D'UN NOU DIA





CASTELL DE VIDRE

La transparència cobria les parets
d’ofrenes matutines,
de somnis desperts i visibles...
Les carícies del sol, també de vidre,
jugaven amb rialles, al bell mig
de les ombres diàfanes.





TROSSOS D’AURORA

Ajaçada damunt l’horitzó,
viatja per vitralls perceptibles,
travessa visions primerenques,
descobreix siluetes ignorades
en un silenci d’èxtasi  il·luminat
i, sense dir res, atrapa la bellesa
de tota la contrada.





LA POESIA

Molts cops s’ha aturat, inquieta,
com si busqués un somni absent.
De cop i volta es gira, estranyada,
i dels  seus llavis intermitents
brolla un ritual instintiu,
semblant a un cant d’alegria.
Sovint em persegueix
i, quan m’atrapa, m’esclavitza,
com si fos un daltabaix anunciat,
de vegades imprevisible,
ja que només ella, sense parlar,
indueix la meva pensa.








GRÀCIES!

Si sabessis el feliç que m’he sentit
llegint en silenci la teva vida jovenívola,
un xic desorientada pels entrebancs
que trepitja cada dia.
M’ha agrada’t tant aconsellar
aquesta judiciosa sensibilitat.
en la quietud del Messenger.
M’enalteix que em demanis
consells poètics –com aquell
que sóc un pou de saviesa–
i que els apliquis amb el convenciment
d’haver-los preguntat a la persona idònia.
Tu, sí, que ets un munt de ciència
inexplorada!
Lluita pels ideals, amb el convenciment
que la vida et donarà el fruit
d’aquell arbre que has plantat, adobat i regat
amb l’amor i l’esforç de tot el que estimes.
Gràcies per la gosadia
que m’has dedicat. No sabia
que em consideraves una amiga.
Però el més meravellós de tot
ha estat descobrir que m’estimaves.

dimarts, 14 de febrer de 2012

PARAULES DESPERTES




PARAULES DESPERTES


Et cercaré en el silenci
emperesit d’un vell capvespre
que reconeix l’inconcret
tarannà de les recances
i s’emmotlla a la concordança.
Premedito impertinències
premeditades i, de sobte,
em permets abastar l’últim
pensament desdibuixat.
Et guardo en les paraules
despertes d’aquest instant
que em revela la valentia
de les circumstàncies,
incapaces d’aguantar nits intenses.





ABRAÇA'M!


Reposa una munió de llibertats furtives
damunt dels núvols fugissers.
Veig el silenci de les coses
que voltegen els desconhorts sense coratge.
Remiro l’entrellat incert
dels pensaments persuasius
i visc l’encant amagat vers les circumstàncies
dissimulades, divergents...
Abraço l’abraçada breu
que vas dedir-me,quan era intuïtiva;
jugava amb el teu braç. ABRAÇA’M!





COM SÓN LES LLUNES?


Com són les llunes que ens separen?
Distants? Properes? Absents?
Trenaré els fils del destí
amb un cordill lligat a les paraules
adormides damunt d’una seda teixida
de versos esparsos, arítmics...
Tot s’allibera quan els mots voleien
per la ment i ensems delaten el cor.

Com són les llunes que ens observen?
Clares? Lluents? Amigues?
Et deixaré la mà del bell somni
perquè et despertis i t’adonis
d’aquelles: les llunes que ens uneixen.




DEIXO EL MEU SILENCI...


Deixo el meu silenci lluny del pensament
de color rosa malva,
on s’hi barreja un batec esgarriat
del teu cor inquiet.

Tot és impuls quan l’instint acull
la nua pensa intuïtiva
i conquereix l’incert rostre imaginari,
al fons dels breus sospirs.

Deixo el teu bes a dins d’un sobre blanc
per què, en obrir-lo, sols
m’estimis amb la mateixa passió
del petó enamorat
que necessito AVUI.





ET PERDO I ET TROBO...


Recorro la senzillesa d’una circumstància
que m’atura l’intent d’un gest dissimulat.
Em miren els silencis que segueixo
i tot m’observa al voltant.
Recordo les traces de l’abisme perdut,
em fa plorar l’olor del passat absent
i el somriure dibuixat en els teus llavis.
M’agradaria tant fornir-te de mots,
de present, de pols, d’amor; DE TOT...
Quan ressegueixes les intenses estones
allunyades del recorregut oblidadís,
et perdo i et trobo dins del propi sentiment.




BOMBOLLES DE TEXTOS
Faria bombolles de textos
i els deixaria volar per l’aire
amb la certesa que respiréssin
l’essència de les paraules.
Deixaries engrunes de coses
inconcretes damunt dels escrits
i, en despertar les tendreses
les sensacions momentànies
durien, només, mots nostres.



AQUEST INSTANT
Aquest instant admet la gosadia
d’un pensament esmunyedís.
M’hi veig reflectida a dins del llac
emmirallat de dubtes descoberts...
Pressento la fressa que ha restat
indefensa a prop del desconhort.
Mai oblidaré l’enllaç nafrat
que s’ha mogut a les palpentes
a dins dels sentiments desolats,
enyoradissos de llur record.















dilluns, 13 de febrer de 2012

TOT ÉS RELATIU






TOT ÉS RELATIU 


Tot és relatiu i res volta perquè sí.
Imprimeixo circumstàncies
i, esgotada de vivències,
m’entretinc amb les reflexions
que em dóna la imaginació.
Sola, sec damunt d’obstacles
i, de sobte, m’adono
que el pes de la realitat
s’entossudeix amb l’entrebanc
distorsionat d’allò visible.





SENSE RUMB

Sense rumb: la pensa, l’instant
defugit quan s’acapara de la vida.
Desfullo ales de papallones
pintades de vistoses coloraines.
Mon cor, encongit de silenci,
s’embolcalla d’absències descrites.
Sense rumb ni fites establertes,
m’entrebanco amb el silenci
d’aquelles papallones descolorides.





PRETEXTOS (indrís) 


Desfullo motius indeterminats.
El traç de la sort ha entretingut l’ona,
abans que la mar ofegués pretextos


a les actituds poc agosarades.
Se’m remou la sang i creixen bombolles
de sensacions dins la pensa, incerta,


abans de traçar un rumb existent,


teixit amb bocins de secrets ocults.





HIPNOTITZADA  (drís)



Hipnotitzada per bajanades insignificants,
m’empasso els dies malmesos, insípids.

Malaltejo amb el silenci que m’absorbeix.

Segueixo el desassossec d’aquest silenci
en un avui rutinari i, per desgràcia, real.

OBSERVO LA VIDA






OBSERVO LA VIDA

Observo la vida
i la fressa que em persegueix
em penetra al cor
sargit d’entrebancs
i batzacades.
Viatjo fins a l’úter matern,
on encara les alteracions externes
no em molestaven.
La mare
no existeix i els entrebancs, sí.
Ambdós formen part
de la meva vida.



INSISTEIXO!


No visc del que penso.
No sé viure amb l’obligació
de no pensar
en tot el que m’inspira.
Necessito l’abraçada
del silenci embolcallat de mots.
No entenc les situacions
mancades de sentiments.
Insisteixo! No visc del que penso,
sinó dels vincles que m’entendreixen.




A L'HORABAIXA

A l’horabaixa no em tinguis en compte
el mal humor que arrossego pels carrers
incompresos.
Tot es torna opac i jo només sóc
part d’aquesta incomprensió esmicolada
en cada pas dibuixat.

A l’horabaixa tot torna al seu lloc
i m’adono de les futileses absurdes.
Torno a ser jo: la veu, el somriure, els poemes...
Totes les hores necessiten sentir-se dignes
per acaronar l’instant.


ENALTIMENT

Enalteixo tot el que palpo a cada instant
i, encara que només sigui un petita engruna
d’aquest l’enaltiment, sóc feliç de formar part
de l’instant i de l’engruna.


AVUI

Avui ha estat un jorn
eixut de mots i penses
i només una brisa suau
que camufla la xafogor
m’estimula l’instint.

Avui m’he sentit buida,
com un batec sense cor,
com un sospir sense alè...
Però he atès la crida
de paraules imprevistes,
repletes de fruits immadurs.

Avui he preferit
enorgullir-me de mi
i d’aquells mots existents.
En aquest precís moment,
abraço les hores amb els braços
oberts de bat a bat.
Tan sols abasto les sensacions
que em reviscolen.

divendres, 10 de febrer de 2012

VIURE EN SILENCI

CORATGE

Un escenari fictici m’acompanya
i fa ballar els putxinel•lis,
que són fets de circumstàncies.
Avui, però, els miralls de gel
han reflectit una dansa inestable,
la qual ha exaltat la discreta harmonia
de l’escena inventada.
Ara, que tota jo sóc dubte,
obriré una finestra a la vida,
per tal de redimir el traç
de l’existència,
que encara fa olor de poesia.




POEMA INACABAT



El cor em diu
que aviat ens retrobarem.
En algun lloc inesperat
sabrem conservar la distància
que ens separa,
i tu em descriuràs
la memòria dels anys
com si es tractés
d’un poema inacabat.
En arribar aquest precís moment,
els calius de la vida
parlaran, amb timidesa,
dels instants desconeguts.
Aleshores, potser revisarem
la serenor dels versos
que un dia van unir-nos.





EL MÓN QUE M'ENVOLTA

Necessito glopades de penses
per apaivagar la set de melangia,
per retrobar el perquè de les coses
i despertar les pedres del riu
d’una hipnosi perpètua.
Necessito escoltar l’esmolet
en un matí de vent
arrecerat a la paret de casa nostra.
Necessito empènyer el gronxador
quan és buit de tactes
i desprèn, però, una olor d’infantesa
inesborrable.
Necessito, molt endins (...),
fins i tot a ran d’ànima,
descobrir el món que m’envolta.





LA VEU DEL RECORD

 

Estrany silenci el que ens empara.
Quan memoro el teu rostre
sóc el reflex de tu
i m’has permès guardar
cada record, intacte.
Avui la veu d’aquest silenci
apropa les converses
que ens parlen, fugisseres,
més enllà de la vida.
Perquè tu sobrevius
en les lletres nounades
de les meves paraules.

NO ET CAPFIQUIS!
Buida l’angoixa que et desespera,
arreplega les ganes de buidar-la
quan descobreixis nous horitzons
i depenguis de la gosadia
d’un incert preàmbul.
No et capfiquis!
Desprèn-te del desassossec
que t’incomoda.
Alaba el teu ídol intern;
el que duu el color d’una causa
capaç de dur-te cap a un nou poema


AMB LA MIRADA FIXA
Quan tot s’entesta
en fer-me presonera de mi,
empaito els principis
que m’havien fet forta
i tendra com una poncella.
No sé jutjar-me però, en canvi,
la llum d’un nou dia albira
en mon cor aquelles ànsies
que agafo amb timidesa
però, amb la mirada fixa
en el present, en les ganes de viure.




ARA MATEIX SÓC PARAULA
Escric un poema, sense ganes,
però  assaboreixo la vida
de les percepcions estancades
i, de sobte, descobreixo el meu món.

Ara mateix, sóc paraula;
damà, potser incertesa...
Mentrestant, em conformo amb el poema.