dissabte, 28 de maig de 2016

FOTOPOESIES AMB FOTOGRAFIES DE D'ALTRES AUTORS


Fotografia: Mireia Salat Montoya


A CEL OBERT 

Una blavor fumejant estén
la llibertat, que atura el vent
i aquieta l’aparença diürna.
Avui Hebe s’ha vestit de festa
i sedueix l’amor jovenívol
per abraçar-lo, en silenci.
La majestuosa bellesa celestial
engalana qualsevol distància.
I és que, quan el bon temps treu el nas,
de cop i volta la joia assaboreix
glopades de dolça mel
al voltant d’un entusiasme
caigut del cel, amatent
a un bé de Déu de lloances
suaus, com les mans dels àngels.



Fotografia: Mireia Salat Montoya



MAR ENDINS 

Les petjades de Posidó delaten
els desesperats planys esfereïdors
de moltes vides estroncades.
El monstre ferotge ha engolit, coll avall,
la salabror dels batecs difunts
per escopir-ne, després, restes
d’il·lusions interrompudes.
La superfície és un vaivé incessant
de navalles assassines que lluentegen
entre contrallums embravits,
a la recerca de noves víctimes.
L’onatge udola com una llopada
famolenca que s’atansa, i recula,
i sorprèn  la presa d’in fraganti;
escull sense escrúpols, mar endins,
l’inevitable mort d’existències vulnerables.


Fotografia: Ramon-Ignasi Canyelles


RITUALS SENSE LLUNA


Deia el jove bruixot Llorenç Calmell
que les nuvolades tempestoses
perfilen figures demoníaques,
portadores de mals auguris.
Les siluetes perverses, però, es dissolen
com el fum i perden l’embruix
amb discretes cerimònies premeditades,
quan  els braços de la tètrica nit maleïda
s’alcen enlaire i conjuren a la foscor
les sagrades pregàries, deslliuradores
de qualsevol maledicció pronosticada.


Fotografia: Ramon-Ignasi Canyelles


CLAROR TAFANERA 

Cites discretes
a la llum de la Lluna,
claror tafanera de nacre
que talaia per l’escletxa,
delatora de l’encontre.
Besades d’almívar,
a glopets, degusten
una dolça alenada,
entre llavis roents.
Tot forma part
del desig amorós insaciable
que despulla Neftis
d’una revolada
i l’ofereix, ben nua,
als braços robustos
de l’home llop.


Fotografia: Jordi Salat Orteu


DIVERSITAT

Si et passeges per camps primaverals,
vés amb compte de no malmetre la vida
riallera. Contempla-la, a poc a poc,
i amb l’equilibri de les màgiques tonalitats
fes-te collarets dels colors de la natura.
Si t’ajeus al flonjo jaç de quietud,
para compte de no xafar l’encanteri
de les encisadores hores solitàries,
que avancen acompanyades
de l’agradable harmonia del silenci...
Si tot el que veus et fa vibrar els sentits,
gaudeix de la sensació momentània:
espectadora d’una felicitat fabulosa.


Fotografia: Jordi Salat Orteu


JOCS DE LLUM 

La llum solar inquieta persegueix
les inevitables ombres apagades
que enfosqueixen la lluor del teu rostre.
Tu, a contraclaror, exhibeixes
les faccions canviants, i t’hi conformes.
Durant el dia, et sufoques per res
i t’empal·lideixes de sobte,
fins que el Rei astre se’n va
i cedeix el joc a la dama de plata,
enjoiada de minúsculs diamants,
tallats i polits amb la màxima precisió,
per embellir la negror de la teva fesomia
opaca. Potser demà formaràs part
d’un joc de núvols que t’ajudaran
a lluir un aspecte uniforme en tots els angles.


Vista del Taga des de Ventolà

Fotografia: Jordi Salat Orteu

DOLCES AROMES DE GINESTA 

Quan la calor s’aproxima,
el camp llueix de valent
amb les ginestes ben grogues,
atapeïdes de flors.
Des de baix, volen perfums
i ofrenen dolces aromes
als narius dels caminants.

Des de dalt, mostren bellesa
als qui contemplen el goig
de l’encisera florida.
S’alliberen les mirades
i, més enllà de la vista,
hi ha una grata sensació
de benestar formidable.



Panoràmica del Matagalls

Fotografia: Jordi Salat Orteu



TESTIMONI

Una finestra oberta als teus ulls
t’obliga perdre’t en la teva mirada.
No veus ben bé què hi ha, allà baix;
tot i això, hi mires, fixament, a fi de percebre-hi
l’amplitud d’un paisatge dibuixat de senders
serpentins abraçats a la carena.
Des del cim, et sents importantíssim,
mentre fites l’extens jeroglífic d’un buit
recelós dels amplis desnivells escabrosos.
Mentrestant,  veus córrer les hores solars,
les mateixes de cada dia, i tu ets l’elegit;
el lleial testimoni de la ingent perspectiva,
que t’adora, tothora, com el Déu dels barrancs.







dimarts, 3 de maig de 2016

"UN CAMÍ IMAGINARI" POESIA EN RECORD A LA MARE

El 18 de febrer de 1991 va morir la meva mare, Avel·lina Pifarré i Olomí, nascuda a les Borges Blanques (Les Garrigues). Per això, aquest 2016, per commemorar el 25è aniversari de tan trista pèrdua, el passat diumenge 1 de maig a la missa del Dia de la Mare, al Tossal de les Sogues de Bellvís-Els Arcs, vaig dedicar-li aquesta poesia, composta especialment per a ella.



UN CAMÍ IMAGINARI

Si et rememoro en silenci, mare,
és per què escolto la veu
de converses emmudides
capaces d’acompanyar-me
cada dia, cada instant...
Em xiuxiuegen plegades
com un ventijol suau,
com els contes d’infantesa
que encara guardo al calaix...

Si sóc dubte mentre et penso, mare,
em desfàs els entrebancs.
Tu aquietes les tempestes
i fas lluir un sol radiant
allà on els núvols oculten
els secrets més ben guardats.

Si ploro molt quan t’enyoro, mare,
el teu tacte maternal
m’apaivaga la tristesa
amb carícies del passat.
Aleshores, tanco els ulls
i et retrobo en la ceguesa
lluminosa del moment.
Veig un camí imaginari
que em duu fins al teu costat.